Estat jurídic actual de la llengua catalana

A la pàg. 416 trobareu les lleis que regeixen l'oficialitat de la llengua catalana. Aquí en teniu una breu explicació:

Constitució espanyola (1978)
El castellà és la llengua oficial a l'Estat i la resta de llengües són oficials en les respectives comunitats autònomes.

Estatut d'Autonomia de Catalunya (1979)
La llengua pròpia és el català. Cooficialitat amb el castellà.
Tots els ciutadans tenen el dret de conèixer-lo i d'expressar-s'hi de paraula i per escrit, en les relacions i en els actes públics, oficials i no oficials, segona la Llei de normalització lingüística (1983)

Estatut d'Autonomia del País Valencià (1982)
Cooficialitat de dos idiomes: valencià i castellà. Tothom té el dret a conèixer-los i a usar-los (oralment i per escrit, tant en les relacions privades com públiques, segons la Llei d'ús i ensenyament del valencià).

Estatut d'Autonomia de les Illes Balears (1983)
Cooficialitat de la llengua catalana i castellana i tothom té el dret de conèixer-la i d'utilitzar-la.

Estatut d'Autonomia de Catalunya (2006)

1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament.

2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l'Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per a facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure. D'acord amb el que disposa l'article 32, no hi pot haver discriminació per l'ús de qualsevol de les dues llengües.

3. La Generalitat i l'Estat han d'emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l'oficialitat del català a la Unió Europea i la presència i la utilització del català en els organismes internacionals i en els tractats internacionals de contingut cultural o lingüístic.

4. La Generalitat ha de promoure la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen patrimoni lingüístic amb Catalunya. A aquests efectes, la Generalitat i l'Estat, segons que correspongui, poden subscriure convenis, tractats i altres mecanismes de col·laboració per a la promoció i la difusió exterior del català.

5. La llengua occitana, denominada aranès a l'Aran, és la llengua pròpia d'aquest territori i és oficial a Catalunya, d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística.

Més informació:
- Vídeo

Pompeu Fabra

(Barcelona, 1868- Prada, 1948)









Estudia Enginyeria Industrial.
1906. Presenta una ponència amb el nom "Qüestions d'ortografia catalana" al Primer Congrés Internacional de la LLengua Catalana.
1902-1911. Catedràtic de Química a l'Escola d'Enginyers de Bilbao. Durant aquests anys continua l'estudi de la llengua catalana, la seva gran passió.
1912. Prat de la Riba el crida per ocupar la càtedra de català a la Diputació de BCN.
President de la Secció Filològica de l'IEC
1913. Normes ortogràfiques
1917. Diccionari ortogràfic
1918. Gramàtica catalana
1932. Diccionari general de la llengua catalana i càtedra de català a la UB
1939. Acabada la guerra, s'exilia a Prada de Conflent
1956. Gramàtica catalana pòstuma

Criteris de reforma lingüística
Comprèn tots els camps (fonètica, ortografia, lèxic, morfologia i sintaxi)

1. Aconseguir una llengua clara i lògica per a tots els usos

2. Evitar diferències entre la llengua parlada i la llengua escrita. Per tant, la llengua escrita havia de reflectir la parlada.

3. Harmònica amb altres llengües europees modernes. Coneixia amb profunditat el francès, l'anglès (va publicar-ne gramàtiques) i altres llengües (suec, polonès, grec, danès...)

4. Unificació. Llengua supradialectal que pogués ser reconeguda fàcilment des de cada un dels grans dialectes. Hi inclou detalls de morfologia (primera pers. present d'indicatiu).

5. Fer una llengua moderna de cultura que estigués al mateix nivell que les altres llengües europees. Modernització i simplificació.

El 90% de la feina va ser descastellanitzar el lèxic (apoio, bueno, reflexar...).


Més informació:
- Homenots, de Josep Pla
- Obra

Normalització i normativització

Segons el Diec2 aquestes són les definicions:

Normalització lingüística: Procés sociocultural pel qual una comunitat lingüística articula un pla d’actuacions encaminades a evitar que la seva llengua, en contacte amb una altra, es vegi sotmesa a una restricció funcional i a una reducció formal progressives i, eventualment, a la seva substitució per aquesta segona.

Exemples:
- Mancomunitat
- Democràcia: accés a l'administració, a l'ensenyament, lleis de normalització lingüística, la política lingüística del govern, la creació de mitjans de comunicació públics, etc.


Normativització lingüística: Procés d’elaboració i fixació de normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques per a una llengua o varietat lingüística.

Exemples:
- la campanya de l'Avenç, la implicació de Prat de la Riba i la Mancomunitat, l'obra de Pompeu Fabra, l'IEC, DIEC, Termcat, etc.

Per tant, normativització és un concepte filològic que tan sols representa un aspecte de la normalització (concepte sociolingüístic), ja que el fet de crear un instrument apte per a tots els usos lingüístics no implica que aquest instrument es faci servir.

Trobareu informació a la pàg. 503 del llibre.

Segle XX

1902-1931. Regnat d'Alfons XIII.
1906. I Congrés Internacional de la Llengua. És important perquè representa un impuls en l'estudi científic de la llengua i hi són representats tots els dialectes.
Van constituir tres seccions d'estudi:
- filològica i històrica (destaquen Alcover i Fabra)
- literària
- sociojurídica
Es mostrà a les autoritats la necessitat de disposar d'una institució que codifiqués i regulés els diferents aspectes de l'ús de la llengua.
El president era el mallorquí Mn. Antoni M. Alcover (1862-1932).
Recull les tradicions i el folklore, Rondalles mallorquines (24 vol.)
Escriu el Diccionari català-valencià-balear, una obra única que recull
llengua antiga/moderna
estàndard/col·loquial
dialectal/literària
És continuat per F. de Borja Moll.

- Diccionari català-valencià-balear.
- Calaixera de Mn. Antoni M. Alcover.

1907. Enric Prat de la Riba és nomenat president de la Diputació de Barcelona i funda l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Característiques:
- l'exigència científica
- la catalanitat
- l'obertura cap a altres cultures europees
Es crea la Biblioteca de Catalunya.

1913. Publicació de les Normes ortogràfiques de l'IEC
1914-1918. Primera Guerra Mundial
1914. Constitució de la Mancomunitat de Catalunya.
- Promou escoles, biblioteques, museus...
- Unifica les quatre províncies en un sol organisme
- Estén l'ús públic del català
1917. Publicació del Diccionari ortogràfic
1918. Publicació de la Gramàtica catalana de Fabra, considerada oficial
1923-30. Dictadura de Primo de Rivera:
- Retrocés cultural i lingüístic
- Supressió de la Mancomunitat
- Ensenyament en castellà
1929. Creació de Ràdio Associació de Catalunya
1931-1939. Segona República. Francesc Macià és el president de la Generalitat
1932. Estatut d'Autonomia. Regula la cooficialitat de la llengua catalana
1932. Es publica el Diccionari general de la llengua catalana, de P. Fabra, considerat oficial.
1933. Mor Macià i el succeeix Lluís Companys
1936-1939. Guerra civil espanyola
1939. S'inicia la Dictadura del general Franco
1939-1945. Segona Guerra Mundial
1940. Afusellament de Lluís Companys

LITERATURA

Modernisme (es mira Europa, al Romanticisme)
Comprèn un període de vint anys: del 1892, amb la celebració de la I Festa Modernista a Sitges, al 1911, any de la mort del poeta i periodista Joan Maragall.

Joan Maragall, La vaca cega
Víctor Català (Caterina Albert), Solitud, Drames rurals
Prudenci Bertrana, Josafat
Santiago Rusiñol, L'auca del senyor Esteve (enfrontament individu-societat)
Joaquim Ruyra, Marines i boscatges

Noucentisme (llenguatge artificiós)
Del 1906 al 1923 és l'època d'esplendor.
Josep Carner, Els fruits saborosos, El cor quiet, Auques i ventalls, Nabí
Eugeni d'Ors, inventor del terme Noucentisme i responsable de fixar-ne l'ideari
Carles Riba

Avantguardisme (desig de revolta i ruptura)
Del 1916 al 1938.
Joan Salvat-Papasseit
J. V. Foix

Altres
Josep M. de Sagarra, Cançons de rem i de vela
Josep Pla, El quadern gris

La Renaixença: segle XIX

La Renaixença s'inicia el 1833 amb la publicació del poema La pàtria de Bonaventura Carles Aribau, i finalitza el 1892, amb l'inici del Modernisme.

Context històric:
- Mort de Ferran VII el 1833.
- S'impulsa la industrialització.

La Renaixença és un moviment burgès que s'acostava a la ideologia romàntica sorgida a Europa. A la primera meitat del segle XIX la burgesia i les classes més acomodades usaven el català només en l'àmbit familiar. Per tant, hi havia una situació de diglòssia (dues llengües per a funcions diferents). A partir de la segona meitat, la burgesia, l'aristocràcia i l'Església també van col·laborar en el recobrament del català i es van posar de part del poble.

Objectius:

- Normalitzar i normativitzar la llengua, sobretot pel que fa a l'ortografia i al lèxic, ple de castellanismes.
- Defensar el català com a llengua de cultura tal com ho havia estat en l'època medieval.
- Recuperar els signes d'identitat nacional catalana.
- Reivindicar el retorn a l'esplendor de l'edat mitjana.
- Descobrir i divulgar els clàssics medievals.
- Recollir la literatura de caire popular (cançoners, rondallística, etc.).
- Potenciar el conreu de tots els gèneres

- Els Jocs Florals és el certamen poètic restablert el 1859, que va servir de plataforma per a la recuperació de la llengua i per a la difusió dels autors catalans i la seva obra.
- La llengua que s'hi utilitza és arcaïtzant i poc modernitzada.
- Enfront d'aquesta actitud conservadora respecte a la llengua (A. Bofarull), va sorgir “el català que ara es parla” (Frederic Soler). Aquesta polèmica s'acabà amb els articles publicats a L'Avenç i amb la creació de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), amb Pompeu Fabra al davant.

Autors més importants:
- Jacint Verdaguer, poesia
- Àngel Guimerà i Frederic Soler (Serafí Pitarra), teatre
- Narcís Oller, prosa
La primera novel·la que es publicà en català, de caire històric, va ser L'orfeneta de Menargues (1862), d'Antoni de Bofarull.

Font: Llengua COU. Ed. Castellnou.

La decadència: segle XVIII

Hi ha una despreocupació per la genuïnitat de la llengua. La influència del castellà es nota sobretot en el lèxic, però també en la sintaxi: a en el CD, prep. + que, etc.

Pel que fa al context històric, cal destacar els factors següents:

Factors polítics:
- La Guerra de Successió (1705-1714) es produí, després de la mort de Carles II, entre els partidaris de l'arxiduc Carles (Àustria) i els de Felip V d'Anjou (Borbó).
- L'11 de setembre de 1714.
- Els Decrets de Nova Planta:
País Valencià 1907
Principat 1716
Illes Balears 1717 (excepte Menorca, sota dominació anglesa)
- La Revolució francesa, que esclata el 1789.

Factors culturals:
- La I·lustració.
- Des del punt de vista literari, disminueix la producció literària culta i l'ús del català es redueix en l'àmbit de la literatura popular. Es transmeten de manera oral cançons, romanços, llegendes, rondalles, etc. Rafael d'Amat, Baró de Maldà, va escriure Calaix de sastre.

Amb els Decrets de Nova Planta, es prohibeix l'ús oficial del català -que continua sent la llengua del poble- aboleixen el règim jurídic i les institucions d'autogovern. El castellà serà la llengua de l'administració i s'intentarà que el poble no estigui gaire al cas dels canvis.

La decadència: segles XVI i XVII

Diversos factors van incidir en l'ús llengua i en van dificultar el desenvolupament:
Factors polítics:
- Amb el Compromís de Casp (1412)s'incorpora al tron català la dinastia castellana dels Trastàmara.
- Unió de Ferran II d'Aragó i Isabel de Castella (1479). La cort es trasllada a Castella.
- Regnat dels Àustries:
Carles I. Guerra de les Germanies al País Valencià (1519-1523)
Felip II de Castella
Felip III. Expulsió dels moriscos. Pèrdua d'un terç de la població al País Valencià.
Felip IV. Corpus de Sang (revolta popular a Barcelona, 1640). Guerra dels Segadors (1640-59) contra el comte duc d'Olivares i el centralisme polític. Tractat dels Pirineus (cessió de la Catalunya Nord a l'Estat francès).

- Compromís de Casp (Acrobat)
- Històries de Catalunya

Factors culturals:- Progressiva castellanització de les classes dirigents i dels cercles culturals.
- Disminució del conreu de la literatura en català.
- La impremta és un factor negatiu per al català, ja que les edicions en castellà són més rendibles econòmicament.
- La inquisició.
- La literatura espanyola viu un període d'esplendor (Siglo de Oro) i molts autors la volen imitar.

La llengua catalana es veu afectada per:
- Procés de llatinització. El llatí es manté en els àmbits cultes.
- Procés de castellanització.
- Procés de francesització de la Catalunya Nord.

. Defensa de la llengua: Cristòfor Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa.

Des del punt de vista de la literatura, cal destacar els autors següents:
Segle XVI (Renaixement): Pere Serafí i Joan Timoneda.
Segle XVII (Barroc): Francesc Vicenç Garcia, el rector de Vallfogona.

Ausiàs March (Gandia o València, 1397 - Gandia, 1459)

És considerat el millor poeta de la literatura catalana de tots els temps.

És fill del poeta Pere March. Té la vida pròpia d'un cavaller del segle XV: de jove és militar i de gran és administrador de la seva propietat feudal.

És el creador del llenguatge líric en català. La seva obra poètica és totalment en llengua catalana.

La seva poesia tracta de l'home i les seves passions, de l'amor i de la mort, i de Déu i el més enllà. Parla de l'amor: honest (espiritual) i sensual (carnal). És un gran pensador i entès en aquest tema, que el viu com un patiment. Sempre l'acompanya una visió pessimista del món.

La relació entre el poeta i l'estimada és entre iguals, amb virtuts i defectes; no idealitza. Per tant, la seva poesia és diferent de la poesia trobadoresca.

La seva obra es compon de 128 poemes, la majoria dels quals són cobles; és a dir, estrofes de vuit versos decasíl·labs amb una tornada final de quatre versos on apareix el senyal, nom en clau de la dama a qui adreça el poema (Plena de seny, Llir entre cards, etc.). Els seus poemes s'anomenen cants.

Per a més informació, podeu consultar els enllaços següents:

- Vida i època
- Ausiàs March a Lletra
- Presentació en diapositives
- Vídeo
- Veles e vents
- Rosa dels vents

Les grans novel·les del segle XV

LLIBRES DE CAVALLERIA

Hi apareixen elements meravellosos i inversemblants (dracs, nans i gegants, animals que parlen, cavallers amb molta força, ambients de misteri, etc.) i l'acció se situa en terres llunyanes i exòtiques i en un passat remot. En són un bon exemple les obres de Chrétien de Troyes, les prosificacions del Lancelot o del Tristany del segle XIII o els libros de caballerías castellans encapçalats per Amadís de Gaula. La lectura d'aquestes obres féu enfollir el Quixot de Cervantes.

NOVEL·LES CAVALLERESQUES

Són novel·les versemblants i no contenen elements meravellosos. L'acció té lloc en terres conegudes i en un temps pròxim. Hi ha al·lusions a personatges històrics, la qual cosa els proporciona més realisme. En són dos exemples Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, i Curial e Güelfa, d'autor anònim.

- Tirant lo Blanc a LletrA
- Curial e Güelfa a LletrA

El segle XV: el segle d'or de la literatura catalana

A final del segle XIV i durant el segle XV es produeixen diversos canvis en la societat catalana: l'ascens de la burgesia comercial, la difusió dels clàssics llatins i grecs, la crisi del teocentrisme, la invenció i difusió de la impremta (1450), etc.

També hi hagueren canvis polítics i econòmics.
Martí l'Humà mor el 1410 sense descendència i al Compromís de Casp (1412) es decideix que ocupi la corona el primer rei de la dinastia castellana dels Trastàmara, Ferran I d'Antequera. La llengua castellana s'introdueix per primera vegada a la cort i s'inicia un procés de castellanització progressiva de l'aristocràcia i la burgesia, que culminarà al segle XVI.

Després d'una guerra civil al Principat entre 1462 i 1472, Barcelona perd l'hegemonia de la corona catalanoaragonesa i la cort es trasllada a València. Per aquest motiu, la majoria dels escriptors d'aquest segle van néixer o estaven relacionats amb aquesta ciutat. Així doncs, la literatura viu una època de gran esplendor.

Bernat Metge (1340-1413)

Bernat Metge és el primer escriptor que, a més de traduir obres clàssiques, va redactar amb mires exclusivament literàries. Va escriure una prosa culta i elegant.
És la figura més significativa de la Cancelleria Reial.
Escriu Valter e Griselda (traducció d'una obra de Petrarca que a la vegada és una traducció de l'últim conte del Decameró de Boccaccio).
És empresonat i acusat de traïció i conspiració contra Joan el Caçador, que potser va morir enverinat. Escriu Lo Somni (1399), on relata els seus diàlegs amb l'esperit del rei mort. Tracta temes com la immortalitat i la seva innocència. Finalment, recobra la llibertat i el càrrec de conseller amb el rei Martí l'Humà.

Lo Somni sintetitza els trets més significatius de l'Humanisme (que s'inicia a Itàlia al segle XIV i es considera el pas de l'edat mitjana a l'edat moderna): exaltació de la bellesa, sentit crític, ironia, escepticisme (enfront del pensament medieval religiós).

La Cancelleria Reial

Al segle XIII (1276) Jaume I va crear un organisme administratiu encarregat de redactar els documents oficials de la Corona d'Aragó. Escrivania reial (òrgan administratiu i burocràtic).

Pere III el Cerimoniós la va reformar i modernitzar al segle XIV (1344), ja que va intuir un estret lligam entre poder i llengua. S'hauria de cuidar de l'estil i la redacció correcta dels documents. Els textos eren considerats models de ben escriure.

Es van establir relacions amb altres corts europees (Itàlia, França...). Per tant, la Cancelleria es converteix en un focus irradiador de cultura i el català esdevé una de les llengües més difoses d'Europa.

Els documents eren redactats en tres llengües (els escrivans les havien de dominar):
- català (llengua base de tota la documentació)
- llatí (llengua de difusió a Europa)
- aragonès (llengua parlada en una part del domini de la Corona)

Els escrivans eren traductors d'obres llatines (Bernat Metge).

La llengua de l'acadèmia era llatinitzant i uniformitzada. S'estableix una koiné (estàndard) que servirà de model lingüístic per a tot el territori de la Corona d'Aragó.

Així doncs, al segle XIV (llengua catalana alternada amb el llatí) i principi del XV, la Cancelleria té el paper unificador de la llengua que va exercir Llull al segle XIII.

Les quatre grans cròniques

Són importants perquè:
- Representen una innovació historiogràfica, ja que descrivien fets contemporanis o ocorreguts recentment.
- Foren les primeres escrites en llengua romànica.
- Presenten uniformitat lingüística: koiné de la Cancelleria Reial i altres llengües (llatí, aragonès, provençal...)
- Amb elles, la prosa catalana assolí la seva maduresa (iniciada per R. Llull).
- Són redactades en contacte directe amb el monarca (Jaume I i Pere III el Cerimoniós van participar personalment en la redacció, i Desclot i Muntaner formaven part de la comitiva dels seus reis).
- Són narracions autobiogràfiques.
- Tenen un sentiment nacional (terres estimades que conformen la corona). També s'identifiquen amb la llengua nacional, sobretot la Crònica de Ramon Muntaner.

De les gestes llatines a les cròniques en català.
Les quatre grans cròniques.

Ramon Llull

Coneixem les dades biogràfiques de Ramon Llull gràcies a la seva obra Vida coetània, que dicta a un deixeble.

Va néixer a Mallorca, es va casar i va tenir dos fills. El 1265 se li va aparèixer Déu i va abandonar la família i la vida de senescal que duia al costat de Jaume II i es va dedicar a predicar i a convertir els infidels.

- La seva obra és molt extensa (243 títols) i abarca temàtiques diverses: obra científica, filosòfica, teològica, literària i pedagògica. Per tant, és el primer que escriu en llengua romànica textos de totes les matèries, ja que fins aleshores només s'havia escrit en llatí.
- Obra: Llibre de contemplació en Déu, Llibre del Gentil e dels tres savis, El Blanquerna, Llibre de meravelles o Fèlix, L'Arbre de ciència, Cant de Ramon...
- És considerat el creador de la prosa literària en llengua catalana.
- Escriu en quatre llengües: català, llatí, àrab i occità.
- La seva obra va tenir una gran difusió, no només a la península ibèrica sinó a tot Europa. Per tant, va suposar la difusió de la literatura catalana.
- La prosa era espontània, culta i ben travada. Innova en la sintaxi (sintaxi culta: subordinació) i el lèxic (mots populars, derivats, llatinismes, mots inventats, etc.).

Per conèixer la vida de Ramon Llull us proposo la lectura de l'auca que podeu trobar a La paret de les auques.

Pots trobar-ne més informació en aquest enllaç.

L'occità: la llengua dels trobadors

Al segle XII la poesia trobadoresca va tenir una ràpida difusió. Amb un llenguatge codificat i ple de tòpics, va esdevenir l'ideal d'expressió lírica i de seguida va ser voltada d'admiradors i d'imitadors pertot arreu.
Alguns trobadors eren Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany, Guillem de Cervera, Ramon de Besalú...

Cansoneta leu i plana, de Guillem de Berguedà

Més informació:
- Els trobadors
- LletrA
- Slideshare

La formació de la llengua literària

Les diverses llengües romàniques van néixer entre els segles VII i VIII a partir de l’evolució del llatí vulgar. De totes maneres, el llatí, après a les escoles, continuava essent l’única llengua escrita, si bé que en els documents llatins a partir d’aquesta època podem trobar traces de les noves llengües parlades.

Durant el segle XI apareixen progressivament mots i expressions en català en textos de caràcter feudal escrits en un llatí deficient. Els primers textos escrits en català són de la segona meitat del segle XII i pertanyen als àmbits jurídic i religiós.

D'una banda, el primer text escrit íntegrament en català que coneixem és la traducció d'un petit fragment del Liber iudiciorum o Forum iudicum (Llibre dels Judicis o Llibre Jutge), codi de lleis visigòtic redactat en llatí que els monarques carolingis van mantenir després de la Reconquesta.

De l'altra, el primer text important en prosa escrit en català el trobem en la literatura religiosa i data del començament del segle XIII: les Homilies d'Organyà. Es tracta d'un fragment de vuit fulls d'un sermó sobre passatges de l'Evangeli, escrit en llatí, que l'autor explica i comenta en català.

Aquí teniu més informació sobre les Homilies d'Organyà:
- web.
- slideshare.
- article d'Antoni M. Badia i Margarit.
- article de Joan Martí i Castell.

A partir de la segona meitat del segle XIII se succeeixen traduccions o versions originals de textos jurídics de gran importància:

Usatges de Barcelona
Furs de València
Llibre de les costums de Tortosa

El català preliterari

Les invasions germàniques

Els segles V, VI i VII van ser un període de lluita pel control polític del país. Al principi del segle V els visigots començaren a ocupar els territoris dominats fins aleshores pels romans, i s'establiren a Occitània i als territoris peninsulars pròxims als Pirineus. La capital va ser Tolosa. De seguida es van sentir enlluernats per la superioritat de la cultura llatina, i més que no pas destruir-la, van voler assimilar-la. La influència visigòtica es va notar sobretot en Dret i en alguns aspectes polítics, culturals i militars.

L'any 476 es va produir la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. Els francs van expulsar els visigots de quasi tots els territoris occitans, i aquests s'asseguraren el domini del sud hispànic i instal·laren la capital a Toledo.

La nació catalana va començar a constituir-se al segle VIII, amb les seves estructures socioeconòmiques, formes de vida, tarannà propi, la seva cultura i les institucions socials i polítiques.

La invasió musulmana

El món àrab va exercir una influència considerable a partir del segle VIII, en què s'apoderaren de tota la Península Ibèrica. Entre els anys 712 i 719 els musulmans ocuparen els Països Catalans.

En aquests territoris hi va continuar vivint la mateixa població autòctona, que mantenia les institucions jurídiques romanovisigòtiques, la religió cristiana i el llatí. Ara bé, es van sentir atrets per l'art, la ciència i la cultura àrabs i, per tant, es van anar arabitzant. Els autòctons que continuaven fidels al cristianisme eren anomenats mossàrabs.

El País Valencià i les Illes Balears foren les terres més llargament dominades pels àrabs.

La consciència de diferenciació llatí / català

Carlemany (768-814) va establir la Renovatio carolingia, és a dir, el restabliment i la difusió el llatí culte i de la cultura llatina cristiana.

El llatí vulgar queda cada vegada més lluny del llatí culte. Per tant, la incomprensió del llatí culte per la immensa majoria analfabeta va tenir com a conseqüència que l'Església es replantegés amb quina llengua s'havia de predicar. A través del Concili de Tours (813), l'Església va manar als sacerdots que prediquessin “in rusticam Romanam linguam”, és a dir, en la llengua del poble, per tal que aquest els pogués entendre.

Tot i que la llengua catalana no havia accedit a l'escriptura, podríem atribuir l'inici de l'època preliterària al moment en què el poble s'adonà que la llengua oral que usava ja no era idèntica a la que estava acostumat a llegir o escriure -en el cas que se'n sabés- ni tampoc era idèntica a la que se sentia en les predicacions en llengua llatina.

El conflicte llatí / català

Entre els segles VI i IX hi van haver tres tipus de llengua:
- llatí culte
- llatí arromançat (entre el culte i el vulgar)
- preromanç (parlat pels analfabets)

Durant aquests segles, la situació de diglòssia favorable a l'ús culte del llatí va començar a decréixer i es va iniciar el procés de dignificació del romanç, que va donar pas al naixement de les llengües romàniques. El llatí culte, a partir del segle VII, va esdevenir una llengua apresa no parlada, patrimoni dels eclesiàstics.

El naixement de les llengües romàniques

Els factors que fan possible l'existència de diversos llatins parlats i que donaren pas al naixement de les llengües romàniques van ser els següents:

- El substrat
- La procedència dialectal i social dels colonitzadors
- El superstrat
- La intensitat de la romanització (la zona oriental de la península ibèrica van ser més romanitzades que els Pirineus occidentals)
- La vida política posterior a la desaparició de l'Imperi Romà d'Occident.

Actualment hi ha nou llengües romàniques:
galaicoportuguès
castellà
català
occità o provençal (al sud de França)
francès
sard (a l'illa de Sardenya)
italià
romanès
retoromànic

Font:
BADIA, J.; BALCELLS, J., i GRIFOLL, J. Llengua COU. Edicions Castellnou

La romanització

La romanització suposa la implantació de la cultura, els costums, les lleis i la llengua de l'Imperi romà. L'any 218 aC els romans van desembarcar a Empúries. La romanització va ser lleu durant els dos primers segles d'ocupació (segles II i I aC), però amb Juli Cèsar i August es va manifestar amb intensitat.

Per fer-vos una idea del que va suposar la romanització, podeu veure aquest vídeo.

També podeu consultar: La romanització de la península ibèrica.

Els orígens del català

La llengua catalana prové del llatí parlat i portat a les nostres terres pels mercaders i soldats romans. Aquest llatí,anomenat vulgar, s'havia allunyat cada vegada més del llatí culte i literari.

El llatí vulgar és un element bàsic per a la formació del català, però també té d'altres influències:

Substrat: elements lingüístics preromans que s'han conservat en català (fins al 218 aC). Substrat ibèric i cèltic.

Superstrat: elements lingüístics posteriors a la romanització, provinents del germànic i l'àrab (segles V - XIII).

Adstrat: influències entre dues o més llengües per motius de veïnatge geogràfic: català-castellà, català-occità, etc.

Font:
BADIA, J.; BALCELLS, J., i GRIFOLL, J. Llengua COU. Edicions Castellnou

Podeu trobar més informació en aquest enllaç.