dimarts, 23 de març de 2010

El català preliterari

Les invasions germàniques

Els segles V, VI i VII van ser un període de lluita pel control polític del país. Al principi del segle V els visigots començaren a ocupar els territoris dominats fins aleshores pels romans, i s'establiren a Occitània i als territoris peninsulars pròxims als Pirineus. La capital va ser Tolosa. De seguida es van sentir enlluernats per la superioritat de la cultura llatina, i més que no pas destruir-la, van voler assimilar-la. La influència visigòtica es va notar sobretot en Dret i en alguns aspectes polítics, culturals i militars.

L'any 476 es va produir la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. Els francs van expulsar els visigots de quasi tots els territoris occitans, i aquests s'asseguraren el domini del sud hispànic i instal·laren la capital a Toledo.

La nació catalana va començar a constituir-se al segle VIII, amb les seves estructures socioeconòmiques, formes de vida, tarannà propi, la seva cultura i les institucions socials i polítiques.

La invasió musulmana

El món àrab va exercir una influència considerable a partir del segle VIII, en què s'apoderaren de tota la Península Ibèrica. Entre els anys 712 i 719 els musulmans ocuparen els Països Catalans.

En aquests territoris hi va continuar vivint la mateixa població autòctona, que mantenia les institucions jurídiques romanovisigòtiques, la religió cristiana i el llatí. Ara bé, es van sentir atrets per l'art, la ciència i la cultura àrabs i, per tant, es van anar arabitzant. Els autòctons que continuaven fidels al cristianisme eren anomenats mossàrabs.

El País Valencià i les Illes Balears foren les terres més llargament dominades pels àrabs.

La consciència de diferenciació llatí / català

Carlemany (768-814) va establir la Renovatio carolingia, és a dir, el restabliment i la difusió el llatí culte i de la cultura llatina cristiana.

El llatí vulgar queda cada vegada més lluny del llatí culte. Per tant, la incomprensió del llatí culte per la immensa majoria analfabeta va tenir com a conseqüència que l'Església es replantegés amb quina llengua s'havia de predicar. A través del Concili de Tours (813), l'Església va manar als sacerdots que prediquessin “in rusticam Romanam linguam”, és a dir, en la llengua del poble, per tal que aquest els pogués entendre.

Tot i que la llengua catalana no havia accedit a l'escriptura, podríem atribuir l'inici de l'època preliterària al moment en què el poble s'adonà que la llengua oral que usava ja no era idèntica a la que estava acostumat a llegir o escriure -en el cas que se'n sabés- ni tampoc era idèntica a la que se sentia en les predicacions en llengua llatina.

El conflicte llatí / català

Entre els segles VI i IX hi van haver tres tipus de llengua:
- llatí culte
- llatí arromançat (entre el culte i el vulgar)
- preromanç (parlat pels analfabets)

Durant aquests segles, la situació de diglòssia favorable a l'ús culte del llatí va començar a decréixer i es va iniciar el procés de dignificació del romanç, que va donar pas al naixement de les llengües romàniques. El llatí culte, a partir del segle VII, va esdevenir una llengua apresa no parlada, patrimoni dels eclesiàstics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada